ELS SONS DEL CAU. ARTE TOTAL EN SITGES

Pocas ciudades como Sitges presentan contrastes tan agudos en tan poco espacio. Poco menos de cien metros separan la playa de Sant Sebastiá del museo del Cau Ferrat. Cien  metros que semejan cien años. Y a fe que así es. Mientras los guiris se tuestan en la playa, en el Cau Ferrat nos disponemos a pasar una inolvidable velada musical. Los de la playa, con el loro y el chiki-chiki a todo trapo, más que melómanos diríase que devienen serios opositores a melanoma, a tenor del sol que se bate sobre la arena. Abandono el paseo-parrilla y me dispongo a adentrarme por la calle Fonollar con la misma ilusión de un romántico viajero en el tiempo. Imagino  a Picasso paseando por esa misma callejuela, acompañado de su mujer Olga, la sofisticada bailarina rusa de los ballets de Diaghilev. Picasso pasó en 1933 por Barcelona y se escapó un día entero a Sitges dispuesto a revisitar la guarida de su viejo amigo Rusiñol, convertida cuatro meses antes en museo público. Franqueo la puerta y vuelvo a experimentar la emoción de entrar en un local que es historia viva de la cultura catalana y peninsular. Durante años, Sitges  –y por ende el Cau Ferrat–  era todo un referente de modernidad gracias a Rusiñol y, sobretodo, a su vis atractiva sobre artistas catalanes, españoles e internacionales de toda raza y pelaje. Ese azulete de las paredes del Cau  –el mismo azul del soberbio retrato del director de La Vanguardia, Modesto Sánchez Ortiz–  nos recibe con sus cuadros, hierros y cerámicas dispuestos como esos gabinetes de curiosidades de antaño que prefiguraron la museística actual.

 El local, lleno a rebosar, ha desafiado con éxito la maldición de haber sido programado coincidiendo con un partido de fútbol,  uno de esos de postín. Ni por ahí. El motivo era la presentación de  Els sons del Cau, un proyecto del Consorci de Patrimoni de Sitges que ha contado con el asesoramiento de los doctores Teresa-M. Sala y Xosé Aviñoa. Els sons del Cau trata de rescatar la dimensión musical de un espacio, de recuperar una tradición musical que allí se dio cita en el pasado.  Se trata, en definitiva, de poner banda sonora a un entorno y a una época. Pero, ojo, sin forzar nada: todos esos músicos, de una forma u otra, estuvieron vinculados a Rusiñol o al Cau Ferrat. A la espera de que carnalice más adelante en formato musical, de momento se ha editado un delicioso programa de mano donde se vinculan piezas musicales a diversas obras del Cau. El director del Consorci, Antoni Sella, saca toda su charme y oficia la ceremonia de presentación.  Su ademán y su pose, por momentos,  me hace pensar en los célebres anfitrionajes de Rusiñol: Sella es el actual senyor del Cau, título iniciado por don Santiago. Su hablar cadencioso y enfático a la vez,  sin concesión a la hipérbole ni al aspaviento, contiene la fuerza de los que hablan desde una pasión real y sentida.  

Empieza el espectáculo. Un servidor está sentado en la recepción del Cau. A mi derecha, las escaleras que dan al primer piso; a mi izquierda, escorado en un saliente del Cau, casi sobre mi testa,  “El parque del Moulin de la Galette”, uno de los grandes óleos que Santiago nos ha dejado de París. Un poco más a la izquierda, a la misma altura, señorea el majestuoso “Palacio abandonado” que Rusiñol inmortalizara en Víznar, Granada.  Precisamente esta obra ilustra la primera pieza del concierto,  unas notas de piano. Se trata del “preludio” de El Jardí abandonat,  compuesto por Joan Gay  para la obra homónima de Rusiñol. De momento, nada hace presagiar lo que va a venir. Con otras magníficas enmedio, pasamos del decadente jardín de Gay al vital y mundano Bizet con las notas de Carmen que ponen el viejo Cau boca abajo, diríase que  transmutado en un cabaret del París cachondo que conoció el joven Santiago. Pero a mi entender el punto de emoción máxima de la velada lo protagonizó Noches en los jardines de España, de Manuel de Falla. Desafiando todas las leyes de la física, convergen en el liliputiense escenario improvisado un piano y los cuerpos y las voces de dos hadas-cantoras. Para ilustrar esa pieza musical, Sala ha escogido el óleo Gitana del Albaicín, de Rusiñol, el perfil de una preciosa gitana de mirada perdida y melancónica que compite en belleza con el sublime rojo carmín del mantón que viste.

Después del terremoto Carmen, y tras ser sometidos a un tobogán de sensaciones bien diversas, el concierto languidece con las mismas notas de Gay con que había empezado. Musicalmente, y entre otros, han convergido dos polos bien opuestos de la  biografía de Rusiñol: el entorno parisino, canalla y vividor, pero también el simbolista, el introvertido, seguramente el más real. Otra atronadora ovación cierra el final del acto y los asistentes nos disponemos a dar cuenta de unas copas de cava que nos esperan en el espacio del brollador. Rompiendo una larga  –y lógica– tradición, Sella permite que se abra la puertecilla por la que se accede al pequeño torreón que Rusiñol se hizo anexar al Cau Ferrat. Ese torreón circular, blanquecino, de unos dos metros cuadrados, permite una extraordinaria vista sobre un Mediterráneo que rompe con fuerza contra las rocas que amablemente nos sustentan. Despues me entero  que Manuel de Falla compuso parte de Noches en los Jardines de España precisamente en el Cau Ferrat, invitado por Rusiñol. No me extraña en absoluto. Es más, ahora lo entiendo todo: la más bella, la más emotiva, la más sugerente de todas las piezas que oí ese día había sido concebida también ahí, entre esas paredes. No es habitual oir una melodía en el mismo lugar donde fue compuesta, esto esconde sin duda un considerable valor añadido. Pruebo de imaginarme a don Manuel, a la hora del  crepúsculo, sentado en el torreón. Lo imagino oteando los ocres y azules del horizonte y repasando mentalmente las notas de esas Noches en los jardines de España.  Cien años después, esa misma melodía, compuesta entre brisa y salitre, nos redimiría momentáneamente del chiki chiki playero que nos acecha, implacable, en cada esquina.

 

Eduard Vallés

 

Chagall a Ceret

Cap de setmana a Ceret. El Vallespir, acollidor com sempre,  ens rep amb els seus camps verdejants, ben flanquejat per un Canigó emblanquinat, des d’on ens saluda majestuosa l’abadia que féu construir el monjo Martí i que, segons Verdaguer en el seu gran poema èpic,  conversava amb el campanar veí de Sant Miquel de Cuixà. El motiu del viatge, donar una ullada a la sempre interessant col.lecció permanent del seu museu i, de passada, veure l’exposició temporal dedicada a Marc Chagall. Anar a Céret, ni que sigui per passejar, ja és un esdeveniment. Mentre hi entràvem, intentava imaginar-me com deuria ser aquest llogaret aquell llunyà 1911, quan van arribar-hi Manolo Hugué i la seva soferta companya Totote. I, sobretot, quina cara deurien fer els ceretans de llavors –segurament gent d’ordre–  en veure arribar un personatge com ell, en estat de preafaitat perpetu, malgirbat i corleonesc,  a qui no li donaries mai l’esquena ni tan sols per fugir del seu costat cames ajudeu-me. Si algú hagués dit a aquells ceretans que part del futur  –i el prestigi–  del seu poble estaria en mans d’aquell home d’aspecte deliqüescent i els seus sequaços, l’haguessin pres per boig. Però així fou, Ceret és avui dia tot un referent del món de l’art i el poble s’arrecera –física i econòmicament–  al redós del Museu d’Art Modern. Noms com el propi Manolo, Havilland, Braque, Picasso, Matisse, Chagall o l’immigrant lituà Soutine –menys conegut però no menys superb que cap dels anteriors–  han convertit Ceret en tot un referent de « cau » d’art.

Però els artistes sols no eren suficients. El pintor Pierre Brune covà  i desenvolupà la idea de crear el museu, un museu que durant els anys 90 fou impulsat de forma determinant per la que encara avui n’és la directora: Josefina Matamoros. La Josefina és una de les persones més respectades del món de l’art a França. Filla de refugiats catalans de la guerra civil, encara se sent orgullosa de mencionar el nom del poble de la seva família, Godall, allà per les remotes terres de l’Ebre, unes terres que visita sempre que li ho permet la seva estressada agenda. Amb una extraordinària gestió, el museu de Ceret és un dels  motors econòmics del poble i la Josefina ha vist com les reticències dels primers moments s’han tornat elogis. Des d’aquest blog li prorroguem aquests elogis amb motiu de l’extraordinària temporal dedicada a Chagall.

            Reconec que, no sé per quina raó, Chagall sempre ens havia semblat repetitiu: la iconografia jueva recurrent, els verds, els grocs i els violetes de sempre, l’onirisme elevat a l’enèsima potència, fins a dir prou. I, com no,  les sempiternes temàtiques: la religió, la parella o el món mitològic, per citar-ne algunes. Però la veritat és que aquesta exposició ha estat per a un servidor una mena de camí de Damasc en la consideració sobre aquest artista. Ens explicarem. En primer lloc, hem descobert el Chagall ceramista. Bé, en coneixíem algunes coses però vàrem  poder comprovar que es tracta d’un autèntic virtuós, d’un profund coneixedor del material i de les seves tècniques. Al marge d’això, dir que totes, absolutament totes les peces,  són peces úniques. Això no tindria res d’especial si no fos perque molts ceramistes fan tiratges llargs d’una mateixa peça, de manera que només en fan una primera i la resta, en ocasions, ni tan sols han passat per les seves mans.  D’Alguna manera, s’acullen al que s’anomena principi d’edició, quelcom semblant al que passa amb el gravat.

L’Exposició consta  d’un conjunt d’obres realitzades entre els anys 1949 i 1972 però, malgrat la publicitat que se n’ha fet,  no només hi ha ceràmica sinó també pintura, dibuix i gravat, encara que en tot moment presenten un discurs subsidiari a la ceràmica. La ceràmica, d’habitud considerada menor, s’aixeca solemne per una vegada sobre totes les altres arts. Aquesta exposició vol mostrar la producció menys coneguda de Chagall –la ceràmica–  però ho fa deixant clar que no neix de forma espontània sinó que forma part d’un procès creatiu que abasta totes les arts i que, a la vista dels resultats, no desmereix en res. Gairebé dues-centes peces de cèràmica, al marge dels millors olis de Chagall dels museus de França –alguns, per exemple, del Pompidou– han obligat a reduir considerablement el recorregut de la permanent, fet que ens va impedir gaudir d’altres obres importants. Però Chagall bé s’ho valia.

A la gent del museu de Ceret els agraden els títols metafòrics. El d’aquesta exposició manté la línia: La tèrre est si lumineuse. Marc Chagall et la céramique. Us recomanem la visita d’aquesta exposició, tan lluminosa com la terra que l’envolta, tan lluminosa com prendre un bon aperitiu al llegendari Grand Café de Ceret, tot just a tocar del museu. Tot i el desafortunat neó verd poma amb que els actuals propietaris han subratllat el nom d’aquest espai mític, tot i haver-lo convertit a primera vista en un burdell barat de carretera, aquesta terrassa, aquestes taules i aquestes cadires conserven,  encara avui, l’esperit del gran Manolo. I la cartera, per si de cas, sense perdre-la de vista. Poca broma amb Manolo…

 

 

 

Eduard Vallès Pallarès

 

Music, oda al paisatge desèrtic de la vida

 

 

Ja fa unes hores que n’he sortit de l’exposició, però a diferència d’altres vegades, no he escrit les meves impressions tan bon punt he arribat a casa. Tampoc he pres cap nota en algun paper perdut per la bossa, d’aquells que després es fan de mal recuperar. He volgut deixar reposar aquelles imatges, per a reprendre-les ara, quan comença a fer-se de color blau aquest diumenge de primavera.

 

M’aturo per mesurar cada paraula, per utilitzar –amb reserva- cada expressió. De la mateixa manera que el pintor mesura el pigment, escullo els mots amb parsimònia. (Potser, al capdavall, valdria més no parlar-ne de la pintura).

 

Quan la memòria, estona després, m’ajuda a evocar-les, aquelles imatges retornen amb la força captivadora del seu destí. Entre cossos inerts, uns ulls em miren. Entre els paisatges erms de cossos estesos, unes pedres en sobresurten per testimoniar una realitat bruscament inhumana, una humanitat dolorosament real: branques seques que semblen grinyolar sota els meus passos. Se’m perd la mirada en la buidor d’aquelles boques que semblen exhalar el seu darrer sospir. No serem els últims, haurien escrit aquelles mans de dits enrampats. Res és sobrer. No hi ha massa de res, ni tansols d’horror. Una plàstica gràcia sembla omplir aquells buits de vida per convertir-los en estranys paisatges rocosos.

 

Al llarg de les parets, una i després l’altra, desfilen sota la meva mirada les deixalles d’uns records que reviuen en mi com en un punyent present. No serem els últims, ressona per les parets, en boca de tothom, es perd en els racons orgànics de l’escenari que m’envolta.

 

La Pedrera acull, com en un acompassat passeig, una obra que sembla ressorgir del punt zero de la vida. D’una obra que parteix del no res per a construir, a partir de la mort, el significat de la vida. En la necessitat de testimoniar, Music ens submergeix amb ell en la seva idea de pintura, d’essència de vida, de cos, de mort. Ens mostra mirades fugaces, discretes però cruament serenes, de la barbàrie que va presenciar durant el seu any de captiveri en el camp de concentració de Dachau. Fent un passeig per la seva obra, podem descobrir com la visió d’aquelles escenes dantesques alimenten formalment les seves pintures. Music no parla de la mort, parla d’una estranya bellesa, la de la vida. I testimonia la vida d’aquells que hi moriren.

 

Avui, jo, amb ell, he testimoniat.

 

 

 Laura Casal

L’entorn de l’exposició es converteix en el seu escenari

Oblidant el rellotge l’avinguda Pedralbes m’enfila cap al que serà un matí de silenci: el Monestir. Els carrers de pujada i el poc trànsit veïnal són la introducció cap a aquest conjunt monàstic que fa oblidar que hom es troba a Barcelona. Ja he travessat el llindar de la primera visita i ara em dedico a escoltar l’entorn i trobar en alguna paleta de colors el blanc que descriu la pedra.
“Petras Alba” ens apropa a la vida de les clarisses a partir d’una agrupació d’objectes força peculiar: l’objecte deixa de ser tractat com una obra d’art i me n’hi sento propera. Música de cant coral atrapa una sèrie de mobiliari col·locat i oblidat, el fred espai no acull el misteri que en tot el claustre he respirat. Visitants buscant la sensació de pèrdua intenten endinsar-se a les cel·les hermètiques que voregen el passeig. La sensació de “visitar una exposició” es va perdent quan per un lateral una religiosa creua un petit passadís: passat i present, un lloc que encara viu.
El jardí del claustre resisteix a ser història i els seus verds s’enfilen fins acabar reduïts a un verd poma que escenografia l’exposició de l’espai del Dormidor: l’ascenció a “Tresors del Monestir”. El silenci de les figures, dels retaules, de les pintures i dels objectes litúrgics s’esquerda davant d’un vermell i del seu complementari: un disseny cridaner que es baralla amb el mutisme que l’envolta. Hi ha una certa contradicció en aquest muntatge i les peces ja no parlen. Sortir un altre cop a divisar el cromatisme del conjunt monàstic és tornar al silenci propi del Monestir: buscant les tonalitats adequades un afamat pinzell comença a ajudar-me a crear algun apunt del claustre. Els visitants ressegueixen algun plànol, mentre que una exposició d’Herbari ressalta el component viu i tradicional que encara es percep. Els elements museogràfics, esquitxats per alguns racons resulten feixucs de llegir i els indicadors s’han col·locat per no molestar. Finalment, ens parla més del monestir el propi conjunt que els textos que mai s’acaben: l’escenari acaba parlant més que aquestes petites exposicions que no es relacionen entre elles ni amb el seu entorn. Mirar aquest escenari és observar més enllà de les exposicions: només quan el pinzell intenta atrapar algun color de la realitat aquest passa desapercebut entre les parets.
El Monestir està poc museografiat, potser per això encara hi rau entre els seus entorns aquella sensació històrica i un silenci que els meus pigments no saben com plasmar. Visitar aquest lloc és com descobrir els “Tresors” que per sí sols intenten explicar-se: la vida de les clarisses i la seva quotidianitat, i una ferma vocació per salvaguardar la tradició monacal. Surto del Monestir amb la sensació d’haver visitat una sèrie d’exposicions encara inacabades alhora que només recordo els colors dels racons del claustre que han omplert els meus quaderns: l’escenari monàstic s’endú el protagonisme.

Esther Alsina

Impresiones en Pedralbes

Acostumbrado al enjambre de la zona cero turística de Barcelona me tomo como una bendición (sic) la recomendación de nuestros profesores Sala y Sierra de destacarnos como reporteros historiográficos al Monasterio de Pedralbes. ¿Existe acaso otro linimento mejor para el alma (sic) que dedicar una mañana dominical a visitar un monasterio con el dios Helios a nuestro favor?
Para empezar, una paradoja: cuando Elisenda de Montcada decidió construir el monasterio buscaba el recogimiento, el silencio y, por tanto, soltar amarras del bullicio de la ciudad. Ahora, en cambio, el mismo monasterio está regentado por unos señores cuyo objetivo es atraer el máximo de personas para mayor gloria del museo de historia de la ciudad, para justificar unos números en unos cuadros estadísticos tan pretendidos como injustos como son los de la asistencia a los museos. Sin duda Pedralbes es una joya del gótico catalán, pero también una joya de Barcelona. Los barceloneses, dados como somos a la simplificación, bien pocos sabemos que los monasterios no están sólo en las lejanías y en los campos, sino que están aquí mismo, a nuestro lado. Así pasa con Pedralbes, casi  un desconocido para la mayoría de nosotros.
Siempre he envidiado la fuerza de las monjas de clausura, hay en ellas algo de heroico, algo de sublime que, no sé porque razón, el resto de los mortales no llegamos a entender. ¿Habrán encontrado algún secreto oculto que les dé aquello que el resto buscamos inútilmente? ¿Tendrán para sí alguna pócima de mágicos poderes?  No lo sabremos nunca. Lo que sí sabemos es que tienen tiempo, que no es poca cosa. El monasterio es un mundo en miniatura: hay huertos, hay agua, hay despensa, hay enfermería, pero sobretodo hay tiempo. Un tiempo que, por mor de la vida que nos hemos otorgado, ha devenido el oro de nuestra época. En el fondo, los monasterios semejan un enorme alambique destinado a fabricar tiempo. La propia circularidad del claustro, la cadencia refrescante del agua, el sonido regular y puntual de la campana, todos ellos son elementos que no difieren en nada de los tiempos de Elisenda.
Ya a la salida del monasterio, me paré unos segundos, unos segundos para una oración laica, casi un homenaje,  por el escenógrafo Josep Rocarol. Rocarol fue el hombre que un día de 1936 devino héroe acaso sin pretenderlo. Cuando enmedio del bacanal fraticida tuvo noticia de que unos incontrolados se dirigían a chamuscar el Monasterio de Pedralbes,  se adelantó a ellos y sacó sillas y demás mobiliario montando una farsa de falla en su exterior. Los incontrolados, en la creencia de que otros habían realizado su trabajo, desistieron de entrar en el monasterio. Las pinturas de Ferrer Bassa, una de las grandes joyas de la historia del arte catalán, no cabe duda, habían sido indultadas por el sagaz Rocarol. Él, por contra, y a causa de este gesto, pasó una temporada encerrado en una “pensión”, tal como el llamaba cariñosamente al panóptico de la calle Entenza de Barcelona. Intuyo que Rocarol, por etimología, vendrá de roca, quizás como Pedralbes (Petras Albas). Al margen del tiempo, también adolecemos de eso, de espírtus pétreos. Por lo que cuentan, ahora los espiritus son líquidos. Poca cosa. Petras Albas, qué potencial eufónico esconden estas dos palabras!. El latín es una lengua muerta para almas vivas, sin duda. La llamamos muerta, tal vez, porque los muertos somos nosotros. Y esas piedras, y esa agua, y ese sol, serán testigos de nuestro triste deambular.

Eduard Vallés

A mode de confessió

A mode de confessió

Poc a poc vaig deixar que els meus ulls s’acostumessin a la claror del claustre. En aquelles hores no hi havia ningú.

Iniciant el recorregut atzarosament per la dreta, caminava entre les antigues pedres que gelosament custodien les velles tombes. Els vells secrets. Els bells records. Caminava a pas lent, mesurant cada un dels meus moviments, com si un petit error de càlcul, un gir brusc o un pas equivocat, pogués trencar aquella harmonia tan delicada i artificiosa i fer girar el curs de la memòria.

Les pedres blanques em vigilaven, mentre jo avançava atenta a les petites finestres que trencaven la continuïtat del mur. Petites estances, traïdores, m’explicaven la vida d’aquelles monges. D’aquelles dones que vivien tancades rere les gelosies del monestir. Una rere l’altra jugaven al joc de la meva imaginació i, distreta en aquests pensaments, en la observació del modus vivendi que em plantejaven aquells objectes dispersos, aquells testimonis materials de la espiritualitat més radical, vaig passar per davant del rètol de Petras Albas sense ni tan sols veure’l.

Un estol d’objectes, rere els vidres il•luminats per una bombeta de llum groguenca, seguien el seu relat desordenadament captivador.

Vaig sortir pensant que alguna cosa m’hi deixava. Me’n anava sense conèixer el nom d’aquelles pedres blanques… Al quadernet de camp hi havia escrit el nom de les tres exposicions, desconeixent aquell quart recorregut que jo havia inclòs en l’itinerari mateix del monestir.

Dies després em confesso. Mai és tard.

Laura Casal

Silentium

Silentium: parla un monestir

Transbord a Reina Elisenda. Dos quarts d’onze d’un dissabte assolellat de març. Mentre faig la ruta que m’ha de dur al meu destí em sorprenc de la magnitud de les torres, cases, i palauets que em saluden al pas. I m’estranyo pel fet que entre tanta opulència hagi de trobar, com perdut entre el luxe, un monestir de monges de clausura.
Arribo al lloc de destí i em confonc entre famílies que han anat a passar-hi el matí. La fressa familiar, però, no em distreu de la meravella del claustre gòtic – d’aquest gòtic català que hom pretén recuperar de l’oblit – amb els capitells absorts en el silenci que mana la regla monacal. L’hort de plantes medicinals exposa ja d’entrada la saviesa de les que se n’ocupen, i les estances que envolten el pati acaben de dibuixar-nos allò que hem vingut a veure i a sentir: Com es viu en un monestir? Què s’hi fa? Què s’hi respira?
El segon pis del claustre està dedicat a l’art. Amb el dormidor de les religioses convertit en sala d’exposicions, hom té certa sensació de pèrdua: la tafaneria humana no té miraments i potser haguéssim volgut conservar aquell espai intacte, com a exemple més de la vida al monestir. Massa intimista, potser?
Tanmateix, les peces que ens ofereix la mostra ja són per se un bon testimoni del que és ser monja: el mobiliari, les pintures, els objectes litúrgics evoquen un passat i un present que les cartel•les contextualitzen, mentre els jocs de colors i de llum compleixen la tasca suggestiva amb tacte i delicadesa.
El Museu-Monestir de Pedralbes té un factor inestimable a favor en quant a la comprensió dels seus continguts al tractar-se d’un espai viu, en funcionament avui en dia. Les monges clarisses conviuen amb el visitant, malgrat una reixa les separi de l’edifici annex en el qual habiten des de 1972, quan s’esdevingué la musealització d’aquests espais.
I aquest fet ens permet entendre el conjunt exposat en la seva plenitud, en continuïtat i diàleg permanent amb aquelles que el doten de raó d’ésser.
Així doncs, les plantes medicinals de l’hort del claustre no són una simple recreació d’un modus vivendi. Són, en definitiva, el testimoni directe d’una quotidianitat que el Museu permet compartir, malgrat la distància que la clausura imposa.

Helena Minuesa

Pedralbes: el rincón de paz

El silencio lo cubrió todo: los coches, las sirenas, las voces… el ruido enmudeció. El hormigón, el acero y el asfalto se convirtieron en piedra, herro y madera al cruzar el arco. El sonido de los pájaros se fue afinado, no pude evitar quedarme unos minutos en la plaza sintiendo como el sol se colaba entre las hojas de los árboles y la brisa me provocaba una sensación que sólo podía encontrar en el pueblo… reaccioné… estoy en Barcelona.

La cidad desapareció durante tres horas. En este tiempo recorrí el claustro, cada panda ofrecía un camino, un sube y baja hacia las dependencias monásticas. La sobriedad y frialdad del lugar se disimulaba con el huerto del jardín con una cuarentena de plantas, variadas, diferentes que me hizo pensar en el huerto vecinal que había visto al bajarme del autobús. Los vecinos habian creado un pequeño huerto en el solar colindante al monasterio y cada uno de ellos tenia una parcela donde plantaban sus cultivos, todos ellos señalados con un cartel como en el museo.

Seguí caminando, de pronto: música. Entré en la sala, era una exposición sobre las plantas que había visto en el jardín pero la música lo llenaba todo… miré hacia afuera… me sorprendió la capacidad del todo para evocar en mi una sensación romántica al contemplar el conjunto, la arquitectura, la soledad y recordé las palabras de la guía de la entrada a un grupo de holandeses: “las clarisas no salían de aquí ni muertas”.

La sala de los “Tesoros” me provocó frialdad y tristeza pese a que los colores intentaban dar acogimiento y calor al visitante. La magnitud de la sala me hizo sentir pequeña y pensar durante un segundo nuevamente en la soledad del lugar, en el “ora et labora”, en los cantos de las comidas y en la fría enfermería. Avancé por la exposición paseando la vista por las piezas expuestas: escultura, mobiliario y pinturas que ocupaban el espacio que un día fue el dormitorio del monasterio.

Seguí caminado por el claustro. Minúsculas celdas se abrían a los lados: jaulas.

La gran cocina con sus ollas, molinillos, cerámica. El refectorio con la sillería de madera y un gran Cristo en la cabecera. La enfermería fría y desoladora que se camuflaba con los paneles explicativos de la exposición. La bodega, un sin sentido de objetos y armarios de escasa altura que se repartían por la estancia sin orden aparente: humedad.

A lo largo del recorrido los objetos, estancias, textos, fueron creando en mi una visión real y concreta de la vida en el monasterio pero mucho mas quedaba suelto a mi imaginación. La gente casi no habalba o lo hací muy bajito, como respetenado el “silencio monacal” que lo inundaba todo.

Finalmente llegué a la sala capitular, entre los paneles de las restauraciones vi en el suelo las lápidas, las palabras de la guía volvieron a mi cabez: “… no salían ni muertas…”

Elena Morán Fernández

Encara no heu fet ni un comentari?

Ni que sigui per provar-ho…

Benvinguts al nou Blog d’Anàlisi d’Exposicions

Us convidem a participar activament en la nostra classe amb dues tasques:

1. Un treball escrit OBLIGATORI d’anàlisi individualitzada de l’exposició que escolliu entre l’exposició temporal “Els Etruscs” a CaixaForum i l’exposició permanent del Monestir de Pedralbes. Ens l’haureu de lliurar el dia de la segona sessió (7 d’abril)

2. Una tasca opcional i molt més divertida que és fer un comentari, seriòs o divertit sobre l’exposició que hagueu triat en aquest blog. Ni massa curt, ni massa llarg,  el punt just… una crònica com si aquest fos el vostre web d’actualitat cultural.

Els millors “comentadors” tindran premi…

Els profes també tenen dret a escriure-hi, i fer comentaris….

Teresa-M. i Albert