A mode de confessió
Poc a poc vaig deixar que els meus ulls s’acostumessin a la claror del claustre. En aquelles hores no hi havia ningú.
Iniciant el recorregut atzarosament per la dreta, caminava entre les antigues pedres que gelosament custodien les velles tombes. Els vells secrets. Els bells records. Caminava a pas lent, mesurant cada un dels meus moviments, com si un petit error de càlcul, un gir brusc o un pas equivocat, pogués trencar aquella harmonia tan delicada i artificiosa i fer girar el curs de la memòria.
Les pedres blanques em vigilaven, mentre jo avançava atenta a les petites finestres que trencaven la continuïtat del mur. Petites estances, traïdores, m’explicaven la vida d’aquelles monges. D’aquelles dones que vivien tancades rere les gelosies del monestir. Una rere l’altra jugaven al joc de la meva imaginació i, distreta en aquests pensaments, en la observació del modus vivendi que em plantejaven aquells objectes dispersos, aquells testimonis materials de la espiritualitat més radical, vaig passar per davant del rètol de Petras Albas sense ni tan sols veure’l.
Un estol d’objectes, rere els vidres il•luminats per una bombeta de llum groguenca, seguien el seu relat desordenadament captivador.
Vaig sortir pensant que alguna cosa m’hi deixava. Me’n anava sense conèixer el nom d’aquelles pedres blanques… Al quadernet de camp hi havia escrit el nom de les tres exposicions, desconeixent aquell quart recorregut que jo havia inclòs en l’itinerari mateix del monestir.
Dies després em confesso. Mai és tard.
Laura Casal
Deixa un comentari